domingo, 6 de diciembre de 2009

COM PARLAR BÉ EN PÚBLIC

El llenguatge oral:

Què s’entén per saber comunicar oralment? Doncs resoldre situacions com les següents:
– Saber fer una síntesi oral d’un tema qualsevol.
– Trobar arguments per a defensar una proposta.
– Conèixer les tècniques bàsiques de la persuasió.
– Saber valorar: distingir la informació essencial de
l’accessòria.
– Parlar amb precisió, brevetat i sense retòrica falsa.
– Saber pensar amb claredat (que és la base de saber
parlar amb claredat).
– Saber fer una presentació de 10 minuts ben raonada.
– Trobar solucions creatives als problemes.


La bona retòrica i la mala retòrica:

Ambrose Bierce fa una crítica correcta al que anomenarem mala retòrica. Plató, en canvi, elogia una cosa totalment diferent: la bona retòrica. L’opinió d’Ambrose Bierce, molt estesa, que associa retòrica amb engany. Però hi ha una bona retòrica, la que van defensar en l’antiguitat Plató, Aristòtil i Ciceró, aquesta bona retòrica té unes característiques oposades a la dolenta: és plena de sentit, senzilla, clara, original, moderna i sincera.

El control dels nervis:

Alguns trucs pràctics:
– El nerviosisme minva si l’orador s’aixeca i fa unes passes.
– Si falla la veu, cal aclarir la gola i beure aigua.
– Respirar profundament i lentament abans de començar.
– Somriure. La rialla relaxa l’emissor i el receptor.
– El neguit és un problema més acusat abans de la presentació.
– Abans de començar, és bo fer un cop d’ull panoràmic a les cares de l’audiència.
– Dominar molt bé el principi i el final.
– Cal començar parlant a poc a poc.
– És bo arribar al lloc del discurs una mica abans de començar.
Recursos per no quedar-me en blanc:
– Reconèixer-ho obertament, però sense demanar disculpes ni oferir explicacions.
– Repetir el darrer que s’ha dit amb altres paraules.
– Formular una pregunta al públic. De vegades, la millor defensa és l’atac.
– Saltar-se la part del discurs on s’era i continuar per la següent.
– Fer un resum del que s’ha tractat fins aquell moment.
– Resumir el darrer que s’ha dit.

Per què, qui, què i com

Per què?L’objectiu

1. L’orador el pot transmetre al públic des del principi de l’exposició.
2. L’orador té molt clar el fil conductor del seu discurs.
3. És imprescindible definir els objectius abans de planificar la presentació. L’orador s’ha de formular les preguntes següents:
– Per què faig aquesta exposició?
– Per què me l’han demanada a mi?
– Què n’espero aconseguir?
– Com puc fer que resulti interessant?
– Quins coneixements té l’audiència sobre el tema?

A qui? Públic

Per a temptejar l’audiència hi ha tres tècniques:
– Arribar al lloc abans de l’hora de començar la xerrada per tenir temps d’estudiar el públic.
– Portar preparats diferents inicis de l’exposició, i utilitzar-ne un o un altre segons el que s’intueixi del públic.
– Fer preguntes i demanar opinions. És la millor manera de copsar la disposició de l’audiència.

Què? El guió

– Cal planificar amb antelació l’ordre i la connexió lògica entre els punts que s’exposaran.
– L’exposició ha de constar d’un seguit de parts interconnectades, però cadascuna s’ha d’aguantar per ella mateixa.
– Les parts interconnectades han de convergir cap a l’objectiu final.

Com? Els mitjans

Els mitjans bàsics són:
– La veu i el llenguatge corporal.
– Els recursos lingüístics.
– Els mitjans de suport i audiovisuals.

Improvisació i naturalitat:

El bon orador no llegeix: improvisa i adapta el discurs al públic, s’hi
comunica, canvia sobre la marxa. Cal tenir en compte que, en general, el registre del llenguatge escrit és més complex que el de l’oral.
El bon orador, per tant, ha de parlar sense estar subjecte a un text acabat i tancat. El bon orador és el que porta un guió que fa de carcassa del discurs. A partir d’aquesta carcassa, l’orador improvisa, s’avança, recula, insisteix en un punt, fa variacions
sobre un altre, se salta alguna cosa, tira endavant i enrere, depenent de les reaccions del públic.
La principal qualitat del bon orador és la naturalitat. Un dels grans problemes és que, en enfrontar-se a un públic, l’orador es cohibeix i deixa d’actuar amb naturalitat. Una regla d’or: per a parlar bé en públic cal ser natural. És a dir, parlar com es faria amb un grup d’amics.

El guió i la memòria:

L’orador que vulgui improvisar bé ha de cumplir dues condicions:
1. Coneixements: ha de dominar el tema.
2. Memòria: ha de memoritzar el que dirà. Ho ha de tenir molt clar, per poder dir-ho amb el màxim convenciment i naturalitat.
Cal memoritzar les idees, no les paraules. Si l’orador té les idees clares, les paraules concretes no l’hi de preocupar, perquè sortiran de forma improvisada.

El feedback: la mirada:

El feedback tanca un procés comunicatiu en cercle. L’esquema bàsic té cinc fases:
1. L’emissor té unes idees que vol transmetre.
2. L’emissor les expressa (bé o malament) en un missatge.
3. El receptor rep el missatge.
4. L’emissor capta la reacció del públic (badalls o rialles) mitjançant el feedback.
5. L’emissor segueix transmetent les seves idees.
És essencial per a l’orador mirar l’auditori, per dos motius:
1. Mirar és obtenir informació.
2. Mirar és dominar.
El feedback pot provocar canvis com:
– Saltar-se una part de la presentació que s’intueix que no interessarà.
– Desenvolupar més una part que estava previst explicar per sobre.
– Contar o deixar de contar anècdotes o acudits.

La importància de la veu:

Hi ha quatre aspectes de la veu que l’orador ha de tenir presents: volum, velocitat, articulació i actitud. La veu és extraordinàriament important i revela molt de l’orador. La potència expressiva de la veu es pot comprovar fàcilment.

L’entonació:

L’entonació és la corba melòdica que descriu la veu en pronunciar les paraules, les frases i les oracions. El registre sonor que va dels sons lingüístics més greus als més
aguts és el que es coneix com a camp de l’entonació. Hi han tres grans grups:
a) Frases enunciatives. Comencen en to greu, pugen i tornen a baixar.
b) Frases interrogatives. Algunes comencen en un to greu i acaben en un to agut
c) Frases exclamatives. Són les que tenen un to uniformement alt.
Una errada en una entonació o en un èmfasi pot alterar el significat d’una frase.
Amb la veu, l’orador pot remarcar les paraules o grups de paraules més importants. Si ho fa, aconseguirà un doble objectiu: trencar la monotonia del to i fer que el públic tingui més clares les idees clau.

La respiració:

Aquest sistema consisteix a inspirar l’aire i introduir-lo fins a l’estómac. Així, la respiració és més profunda, hi cap més aire i s’eviten els tres problemes de la respiració “costal superior”.
a) No es força la gola. És molt típic en professors que respiren malament patir afeccions a la gola.
b) S’evita l’ofec i el cansament. Aquest és un problema que solen tenir els oradors novells: la sensació d’ofec i el cansament quan fa pocs minuts que parlen.
c) La veu és més atractiva. Quan es treu l’aire del diafragma, la veu té millors modulacions i sonoritats.

El silenci

El silenci té tres grans virtuts:
1. Dóna a entendre clarament que l’orador no està nerviós. Amb els silencis, l’orador s’imposa al públic.
2. Permet a l’orador respirar millor.
3. El silenci és un element més d’entonació, que permet a l’orador articular el discurs i remarcar les coses importants. Les pauses poden servir per a:
– Anunciar un missatge principal.
– Donar temps a pair un missatge important.
– Separar dues parts del discurs.
– Recuperar l’atenció.

Claredat, precició, brevetat


Hi ha dos trucs molt senzills que forcen l’orador a la claredat. Són aquests:
a) Construir frases curtes. L’orador que parla sistemàticament amb frases curtes i simples ha de ser clar per força.
b) Utilitzar un ordre gramatical lògic. És a dir, utilitzar l’estructura lògica de la frase: subjecte + verb + predicat.

Explicar amb exemples

Per a aclarir l’assumpte són molt apropiades
les comparacions, algunes de les quals serveixen
per a provar el que diem, i altres per a expressar
més del que diem. Hem de cuidar que el que adduïm
per a la comparació no sigui una cosa fosca o desconeguda.
Quintilià

L’humor:

El sentit de l’humor de l’orador:
– Trenca barreres amb l’auditori.
– Genera identificació i confiança.
– Relaxa l’auditori i, en relaxar-lo, el fa més receptiu.
L’humor ben dosificat pot servir per a explicar moltes coses. Explicar acudits o anècdotes gracioses és una forma d’exemplificació.

Altres figures retòriques:

• Paradoxa: Construir una frase que inclou una contradicció aparent, sota la qual hi ha una veritat profunda.
• Eufemisme: No dir clarament allò a què ens referim.
• Antítesi: Definir una cosa per oposició a una altra.
• Ironia: Dir una cosa quan en realitat volem dir-ne una altra, i sabem que el públic interpretarà aquesta altra.
• Onomatopeia: Reproduir sons de la realitat.
• Asíndeton: Suprimir connexions gramaticals d’una frase per donar-li més força.
• Pregunta retòrica: Formular una pregunta al públic sense esperar resposta.
• Clímax: Fer ascendir una determinada idea.
• Circumloqui: No entrar directament en un tema, sinó donar un tomb per temptejar el territori.
• Hipèrbole: Exageració.
• Minimització: Treure importància a una cosa.
• Personificació o antropomorfisme o prosopopeia: Donar vida a un objecte inanimat.
• Sinècdoque: Identificació del tot per la part.
• Retardament o suspens: Provocar l’interès evitant donar una informació esperada.
• Anticipació o flashforward: Avançar el que es dirà.
• Recordatori o “flashback”: Recapitular el que s’ha dit.
• Explicació: Explicitació d’alguna cosa.
• Repetició: Figura que consisteix a insistir sobre una paraula o frase important.

Parlar bé el català

Per al bon orador és important dominar la llengua amb què s’expressa. És especialment necessari tenir-ho en compte en el cas del català, una llengua de vegades és molt maltractada i massa contaminada per la influència del castellà.


El llenguatge corporal

L’orador ha de dominar els seus gestos.
La seva posició ha de ser tibada i aixecada.
S’ha de passejar de forma espaiada,
però no llarga. S’ha d’avançar amb moderació
i poca freqüència. No ha de sacsar el cap,
ni jugar amb els dits, ni grapejar cap objecte.
Ciceró

L’actitud: començar amb un somriure

El somriure desperta simpatia i confiança. Si l’orador transmet amabilitat de bon principi, el públic ho agrairà. Amb el somriure diu: “Estic content d’estar amb
vosaltres i compartir tot el que sé.” I el públic se sent còmode i content d’assistir-hi.

La posició del cos:

Recomanacions pràctiques pel que fa a la posició:
– Ensenyar el cos sencer. Si amagar el cos darrere la taula o el faristol dóna imatge d’inseguretat, de poca sinceritat, d’intraquil·litat i d’hostilitat, mostrar-lo sencer transmet imatge de seguretat, de sinceritat i de tranquilitat
– Moure’s de tant en tant. L’orador ha de saber combinar l’estar quiet amb el bellugar-se .
– Evitar els moviments cícilics.
– Evitar els tics repetitius i no jugar amb objectes, com ara clauers, bolígrafs, ulleres o roba.
– No creuar els braços perquè dóna imatge d’inseguretat i d’estar a la defensiva.

La gesticulació:

D’entrada, és molt important que la gesticulació compleixi quatre condicions:
1. Ha de ser natural. La naturalitat és una de les qualitats clau de l’orador. No cal dir que les gesticulacions exagerades o teatrals són totalment contraproduents. La naturalitat captiva el públic, i la teatralitat el fa ser desconfiat.
2. No ha de semblar assajada. De vegades, els alumnes de cursos d’espressió oral demanen com han de gesticular, com si existís un llenguatge del gest universal i comú per a tothom. Aquest, però, no existeix.
3. Ha d’estar d’acord amb la personalitat de cadascú. Tothom té la seva manera peculiar i natural de gesticular, i hi ha de ser fidel. El problema més freqüent és que els oradors, per nerviosisme, no saben gesticular davant l’auditori.
4. No ha de ser exagerada. La gesticulació exagerada no és natural i no agrada al públic. L’orador és com un actor. I quins són els millors actors? Evidentment, aquells que mostren una actitud tan natural que el públic no nota que actuen.

La mirada:

1. Mirar envers les persones de l’auditori i no per sobre dels seus caps.
2. Aprendre a mirar els elements del públic. Saber com van vestits, de quina forma estan asseguts, si porten ulleres, per exemple.
3. El contacte visual: consisteix a “escoltar” el públic amb la mirada. És el més important. El contacte visual significa mirar directament una persona del públic com si ho féssim individualment. Si l’orador parla davant un públic nombrós, però, és imposible mirar a la cara cadascun dels assistents. En aquest cas cal dirigir-se a grups amplis successivament. Cal aturar-s’hi uns instants abans de passar a d’altres, sense oblidar-ne cap.

Tipus de mitjans audiovisuals: la informació audiovisual

s’utilitzen amb molta freqüència els mitjans audiovisuals per a acompanyar presentacions orals o discursos. En gran part de les presentacions, l’orador porta
el suport d’una pantalla d’ordinador o, com a mínim, de transparències. Els principals mitjans audiovisuals que es poden utilitzar són:
– La pissarra.
– La llibreta-pissarra.
– Les diapositives.
– El retroprojector de transparències.
– La pantalla d’ordinador
– El vídeo.
L’ús d’aquests mitjans té dos avantatges:
1. Els mitjans audiovisuals permeten destacar paraules o conceptes. En les transparències o a la pissarra, l’orador hi pot anotar l’essència del contingut del
discurs, de manera que el públic ho vegi més clar.
2. Els mitjans audiovisuals són molt importants i útils
per a un tipus concret d’informació: l’estadística.
El gràfic és una forma de presentació de dades molt més interessant que les simples llistes de fets i números: cada gràfic renova l’atenció de l’audiència i afegeix interès a l’exposició.
L’utilització del Power Point: si el públic escolta una idea, li entra només per
un sentit corporal, l’oïda. Si el mateix públic, a més, veu escrit l’enunciat d’aquella idea, l’efecte serà doble, perquè li haurà arribat via dos sentits: l’oïda i la vista. Per tant, el seu efecte serà el doble de gran.

Com preparar un discurs:


El bon orador, l’orador eficaç, va al gra i s’explica de forma transparent. I, per a anar al gra,necessita saber perfectament què és el que vol dir.

Què és el guió?

La definició és breu, però interessant. S’hi poden destacar tres aspectes:
1. És un conjunt d’idees, no de paraules. Als apartats “Improvisació i naturalitat” i “El guió i la memòria” s’explica que un bon discurs no ha de ser llegit, sinó improvisat a partir d’un guió.
2. En el conjunt d’idees que forma el guió n’hi ha que són més importants que les altres. Hi ha dos grans grups d’idees:
– Principals: les tres o quatre idees clau.
– Secundàries: tota la resta.
El bon orador ha de tenir claríssim quines són les idees principals i quines són les secundàries. No les ha de barrejar, i ha de repetir les principals, insistir-hi.
3. Les idees estan posades en ordre: el guió conté les idees ordenades d’una manera determinada segons la lògica, o l’interès de l’orador de destacar-ne unes o les altres. El guió és la carcassa, la guia, el mapa del camí que seguirà el discurs. L’orador que porta un bon guió sap sempre què ha dit en primer lloc, què dirà després, com
comença i com acaba. La preparació del guió del discurs és transcendental. És
impossible parlar amb coherència sense una bona preparació.

El mètode per a preparar un guió

Abans de preparar un discurs, cal seure una estona i reflexionar sobre quatre coses: el públic, els objectius del discurs, les idees principals i els mitjans.
L’experiència demostra a bastament que hi ha una relació molt íntima entre el llenguatge i el pensament. Per tant, per a millorar la manera de parlar, cal també millorar la manera de pensar.
En general, una persona parla de manera desordenada o fosca perquè pensa de manera desordenada o fosca.

Tècniques per a estructurar: mapes conceptuals

Amb les tècniques per a buscar idees i la documentació es recull un munt d’informació “en brut”. Però aquesta informació s’ha d’estructurar posteriorment perquè tingui un sentit. En veurem dos sistemes: el mapa conceptual i l’esquema lineal.

MAPA CONCEPTUAL
Consisteix a posar el tema principal al centre i, a partir d’allí, crear arbres que es ramifiquen en totes direccions.

ESQUEMA LINEAL
És la forma clàssica d’estructurar. Es basa a crear “calaixos” de diferents nivells i treballar verticalment.

Tècniques per a valorar i sintetitzar

Es poden distingir tres nivells de síntesi:
1. Donar una visió de conjunt (resum). És la síntesi com a resum. Es tracta de saber diferenciar què és el més important d’un tema i articular-ho de forma coherent.
2. Trobar una estructura (interpretació). És una operació posterior. No solament es tracta de trobar les idees més importants, sinó de saber establir-ne relacions i interpretar-les d’acord amb relacions de:
– Identitat
– Oposició
– Complementarietat
Es tracta de resumir i interpretar.
3. Formular una problemàtica (creació). En aquest cas es tracta d’utilitzar les dues fases anteriors per a formular la problemàtica subjacent rere el tema. Fer preguntes, cercar enfocaments nous, suggerir solucions. En resum, ser creatiu.

Saber escoltar: una virtut rara

Escoltar, en un doble sentit:
1. Literal: és a dir, mentre dura el discurs, conèixer les reaccions del públic.
2. Figurat: és a dir, construir el guió del discurs imaginant què és el que interessa al públic. El guió s’ha de preparar en funció del que el públic vol, no en funció dels interessos i les obsessions de l’orador.
Saber escoltar té dos avantatges de cara a millorar la comunicació:
1. Afalaga els altres i trenca barreres. Com que s’escolta tan poc, una persona que té la virtut d’escoltar té l’avantatge de sorprendre i captivar els altres.
2. Permet obtenir informació dels altres. És imprescindible per a comunicar saber què pensen o què senten els altres. És impossible convèncer algú sobre un tema
determinat, sense abans saber quines idees té sobre allò.
La manera d’actuar en una conversa de qui sap escoltar és la següent:
1. Estar atent:
2. Escoltar sense jutjar:
3. Sospesar i jutjar.
4. Respondre.

Com ser positius

Molts esdeveniments, idees o notícies no són positius ni negatius, però és positiva o negativa la manera d’enfocarlos. És molt important saber desemmascarar l’enfoca-
ment negatiu i trobar l’altra cara de la moneda, la positiva.
Una tècnica de positivització molt senzilla i extraordinàriament eficaç. Consisteix a donar el missatge negatiu:
– Després de missatges positius.
– Submergit en missatges positius.
Altres trucs per a positivitzar els missatges:
a) Centrar-se en l’altre: l’orientació “vostè”. Si considerem el punt de vista de l’altre, demostrem una preocupació sincera pels seus sentiments. D’aquesta forma es crea una bona disposició.
b) Estil positiu: evitar les frases en negatiu.
c) Lèxic positiu. Cal evitar les paraules amb connotació negativa: queixa, reclamació, negar, desestimar, sentir, disculpar-se, etc.
d) Reconèixer errors. Si, per exemple, hi ha una reclamació amb raó, cal reconèixer-ho immediatament. És una sinceritat que s’agraeix molt.


La introducció i la conclusió de la presentació oral o discurs

1. Introducció resum. A les primeres frases cal seduir el públic i resumir-li breument el que explicarem.
2. Desenvolupament. El discurs pròpiament dit, amb totes les dades i tots els arguments.
3. Conclusions. Recapitulació del que s’ha dit, conclusions i recomanacions.
Quina part del temps cal dedicar a cadascuna de les tres parts? No hi ha cap fórmula precisa i universal, però en general la proporció és aquesta:
1. Introducció-resum: 5-10% del temps.
2. Desenvolupament: 80-90% del temps.
3. Conclusions: 5-10% del temps.
Qualsevol entès pot captar rapidíssimament la qualitat o manca de qualitat d’una persona com a orador después que aquesta pronuncia les quatre o cinc primeres
frases del discurs. Si són bones, tindrà el públic a la butxaca.
Condicions bàsiques que ha de complir una bona introducció a un discurs:
a) Seduir i guanyar-se el públic.
b) Resumir els missatges principals.

Antifont i els oradors clàssics afirmaven que la conclusió havia de tenir dues parts o dues idees:
1. Posita in rebus. És a dir, un resum del discurs. Recordem el gràfic del principi d’aquest capítol: l’atenció és màxima, i cal tornar a repetir el missatge principal perquè quedi ben fixat.
2. Posita in affectibus. Es tracta d’una apel·lació als sentiments, de dir alguna cosa que commogui, que sedueixi o que convenci definitivament el públic.

6 Fòrmules conclusives:

a) Repetir la introducció. Si s’ha desafiat el públic al principi amb una pregunta retòrica, cal donar una resposta al final.
b) Resumir els punts principals. Simplement recordar els missatges més importants.
c) Crida a l’acció. Cal utilitzar aquest mètode amb mesura. És interessant si la presentació ha sortit bé i si realment es veu l’auditori disposat a actuar.
d) Profecia. Causa impacte i és un bon tancament.
e) Promesa. Comprometre’s a complir alguna cosa, si és el cas. És un cas molt freqüent en els mítings polítics i, potser per això, és una tècnica amb poca credibilitat i un xic desprestigiada.
f ) Apel·lar als sentiments. És un bon truc. Per exemple, en la presentació d’una ong o una fundació.



El desenvolupament de la presentació oral o discurs:

L’estructura es crearà tenint en compte l’objectiu. Bàsicament hi ha dues classes de desenvolupament i, per tant, dues classes de presentació, segons l’objectiu que es pretén:
1. Presentació oral per a informar. Es tracta de les exposicions amb l’objectiu d’oferir una informació a l’auditori. No es tracta de motivar, ni de convèncer,
ni d’argumentar, sinó simplement d’informar de manera clara i objectiva.
2. Presentació oral per a convèncer i/o ajudar a prendre una decisió. Ja no es tracta només d’informar sobre un tema, sinó d’analitzar-lo, argumentar i intentar
convèncer respecte a alguna solució.

Discursos per a informar

1. Titular. La síntesi de la informació en una frase. (En unes quantes més si hi ha avanttítols, subtítols o frases destacades.)
2. El lid. És el primer paràgraf de la notícia. En poques frases, diu el més important, la síntesi de la informació.
3. El cos informatiu. És la resta de la informació. El text va ordenat de més a menys important. Hi ha temes secundaris, informacions de context o paral·leles i especificacions de la notícia principal.

El lector haurà observat que la piràmide invertida té un clar paral·lelisme amb l’estructura del discurs.
1. Introducció resum. Equival al titular i al lid informatiu.
2. Desenvolupament. Equival al cos de la informació.
3. Conclusions. Repetició del titular i el lid informatiu.

Discursos per a convèncer

La capacitat de convèncer els altres és una de les virtuts més importants i més productives que pot posseir una persona.


Les pautes d’atenció

Quan l’atenció baixa, cal fer reaccionar els assistents.
Cal saber canviar la tendència i variar el ritme de l’exposició.
Això s’aconsegueix amb alguns trucs molt senzills:
– Anunciar alguna dada sorprenent.
– Fer una pregunta a l’auditori.
– Elevar el volum de la veu.
– Fer un silenci expressiu entorn a un tema.
– Contar una anècdota graciosa.
– Contar un acudit o fer una broma. L’humorisme
ben dosificat és essencial.

Les notes

Les notes contenen:
– El guió complet.
– Ampliacions de punts que poden resultar d’interès.
– Acudits o anècdotes per a ser utilitzades en un moment donat.
– Respostes a possibles qüestions que pugui plantejar el públic. Les notes poden dur-se escrites en fulls o, també (és molt pràctic), en quartilles de cartró. No hi ha cap problema que un orador consulti les seves notes, ja que Aixa demostra que està ben preparat. Això sí, la consulta ha de ser molt ràpida i no pot tallar el ritme de la presentació.

La reiteració: clan del llenguatge en el discurs

L’orador prudent, el que no és avariciós, ha de seguir les normes que dicta el sentit comú.
1. Cal repetir el missatge principal, i no solament al principi i al final del discurs (introducció resum i conclusions).
2. També cal anar repetint les idees principals (sense que es noti gaire que es repeteixen) mentre dura el desenvolupament. Durant el desenvolupament del
discurs, poc o molt, el bon orador sempre ha d’estar repetint el mateix amb paraules diferents.


Decàleg del llenguatge oral


Característiques:
1. Parlar amb frases curtes i de construcció sintàctica simple.
2. Separar les frases per pauses i silencis. Marcar les pauses.
3. Fer canvis de to. Utilitzar preguntes i preguntes retòriques. Utilitzar exclamacions.
4. Aprofitar l’efecte de les repeticions de paraules o conceptes.
5. Jugar amb les oposicions i les antítesis.
6. Avançar i recular en l’argument del discurs.
7. Enumerar i marcar les enumeracions (un, dos, tres, etc.).
8. Utilitzar connectors per a articular clarament el discurs.
9. Posar exemples i comparacions, contar paràboles, utilitzar metàfores, baixar el que és abstracte a alguna cosa concreta.
10. Utilitzar l’acudit o l’anècdota personal per a aproximar-se al públic i fixar millor els missatges.


Aquest treball sobre aquest llibre m'ha donat totes les pautes que necessito per fer bones exposicions a classe i a qualsevol altre lloc.

No hay comentarios:

Publicar un comentario