Conferència FER DE MESTRE

Conferència FER DE MESTRE

A càrrec d’Eulàlia Bosch


Eulàlia Bosch ha començat la seva conferència parlant de ‘’Fer de mestre’’ pel que fa al marc territorial de Barcelona, la nostra ciutat.

El lema que ha volgut destacar i entorn el qual ha reflexionat al llarg del seu discurs ha estat ‘’Els nens que creixen’’, que ha definit amb la següent comparació: ‘’Un petit detall com un elefant’’.

Un altre aspecte que ha tractat i que m’ha semblat molt interessat ha sigut el concepte de nens, com els individuus més extrangerns entre els extrangers, ja que els nens de fet, són els que acaben d’arribar al món i no tenen cap coneixement del que serà.

A més ens ha explicat, que per als infants, els mestres per professió no són els únics educadors, sinó que la societat en general, tots els factors que formen la vida i el territori de cada individuu són determinants per a adquirir una visió més positiva o més negativa de la ciutat de Barcelona.
Conèixer la nostra ciutat ens permetrà conèixer la resta de ciutats del món a partir de comparar la pròpia amb altres, i contrastar les diferències i importàncies de cada ciutat, i els punts que es tenen en compte per a conèixer un territori.

Aquesta professora de filosofía i autora del llibre Educació i vida cuotidiana, entre d’altres, ha esmentat dues frases que m’han agradat molt i m’han fet reflexionar:
- ‘’Hem d’ajudar als nens en la seva pròpia singularitat’’.
- ‘’Si pensem en els nens que creixen, hem de pensar en la vitalitat i la força que tenim davant’’

Més endavant ens ha donat a conèixer l’Eixample, on ha començat explicant que les escoles de l’Eixample són ben diferents de la resta ja que aquestes són edificis en vertical i no en horitzontal degut a la influència del pròpi entorn.

L’eduació ja no es centra només dins dels murs que la separen del carrer, sino que es centra en el territori que l’envolta i en fa un bon ús d’aquest, per enriquir la cultura i els coneixements d’aquests nens, perque en un futur coneguin la seva ciutat tal com indica, com la seva ciutat. L’escola ara aprofita el voltant seu com a recurs per als seus alumnes.

Bosch, ens ha parlat també de La Pedrera, i ha aprofundit en el fet de que aquesta arquitectura és plena de metàfores visuals, i que aquestes, totes tenen que veure amb l’exterior, i cada persona pot veure referència a una imatge o a una altre.

Hem de donar a conèixer als nostres alumnes tots els secrets de Barcelona perque puguin trobar el seu lloc al territori.

Una de les coses que també m’ha cridat molt l’atenció ha estat una comparació que ha fet mitjantçant una fotografia d’unes vaques, fent al·lusió als alumnes, és a dir, els rumiants surten a trobar l’aliment i después necesiten un lloc tranquil per a rumiar aquests aliments. Bé doncs els alumnes surten, adquireixen coneixemnets de fora, i después necessita integrar en l’escola tot allò que ha après en l’exterior.

Més endavant ha posat una fotografía d’un mestre davant de unes trenta cadires buides, com si es tractes d’una classe pero sense alumnes, amb aquesta imatge el que ha volgut explicar és com hi ha mestres que expliquen a cadires, entren a classe donen la seva lecció i marxen, però no tenen interés en que els seus alumnes adquireixin un bon aprenentatge i uns coneixements sòlids.

Un altre punt que ha tractat ha estat el següent: ‘’ Els nens són curiosos per necessitat, i nosaltres com a educadors hem d’alimentar aquesta curiositat’’. Caldría una ciutat sencera per satisfer aquesta curiositat dels infants.
Un gran aliat per als mestres són les arts, és a dir, la curiositat que podem sentir nosaltres al veure un quadre, llegir un llibre, ensenyar a ballar o veure una escultura, és tan gran com la passió dels nens per conèixer.
Exemple: El Palau de la Música, on cohesionen la música i l’arquitectura, dues formes artístiques que es viuen des de dins, és a dir, que donen aixopluc.
‘’La música és el so de la veu del mestre’’.

Ens ha fet referència també al llibre ‘’Alícia’’, el llibre del somni de fer-se gran. És una lectura bonica per alguns, i de por per altres, aquests els que senten por, són normalment persones que no volen fer-se gran.

Després ens ha passat un vídeo d’un home que ensenyava als seus alumnes una forma diferent de ballar, més expressiva, on treia de conclusió que la dansa alimenta l’interès dels nens.
Tots els que vulguin ser docents, han de voler ser sabis, encara que no ho aconsegueixin. La didàctica sola no va enlloc.

Per acabar, resaltar l’útima metáfora que ha esmentat : ''Fer de mestre és fer d’acomodador''.

(L'imatge que he adjuntat a aquesta entrada, representa per a mi almenys, clarament, la curiositat dels nens i si feu click a l'última frase on posa '' Fer de mestre'', podeu visionar la conferència de principi a fi).